El primer amor de Febos
va ser Dafne, filla de Peneu; no va ser causat per un atzar
cec, sinó per la ira cruel de Cupido.
El Deli, tot
just després d'haver vençut el serpent, l'havia vist mentre
corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li
havia dit: «¿Què fas tu, nen juganer, amb armes d'homes? Portar
aquesta mena de càrrega a les espatlles m'escau a mi, que sóc
capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic,
i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria
tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí.
Tu acontenta't d'encendre amb la teva flama no sé quina mena
d'amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca».
El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar
tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa
mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva
glòria és menor que la meva».
Això va dir i, trencant l'aire amb el moviment de les seves
ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs;
del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb
efectes ben diversos; l'una fa fugir l'amor, l'altra el produeix.
La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent;
la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta
última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l'altra
va ferir Apol·lo, travessant els seus ossos fins al moll. Tot
d'una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula
«amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les
despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal
Febe. Una
cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts
van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots,
sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges
més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és
l'himeneu, ni què és
l'amor, ni què el matrimoni. El pare li ha dit sovint: «Has
de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla
meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les
torxes conjugals, s'avergonyia i mostrava el seu bell rostre
envaït de rubor, i, envoltant el coll del seu pare amb els seus
braços afalagadors, va dir-li: «Atorga'm, pare estimadíssim,
de poder gaudir d'una virginitat perpètua. El seu pare la va
concedir abans a Diana».
Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t'impedeix
d'aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s'adiu gens
al teu vot. Febos l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se
a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis
oracles l'enganyen. [...] Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera
i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden:
«Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo
amb males intencions; nimfa, atura't [...]. Sàpigues,
tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les
muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que
guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps,
inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m'obeeixen
la terra de Delos, Claros
i Tènedos, i la residència reial de Pàtara;
Júpiter és el
meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i
el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les
cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una
més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans
lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions,
sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de
les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap
mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen
al seu senyor».
Tenia
intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir
amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu
discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents
li descobrien les formes del cos, l'aire de cara li agitava
els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere
els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa. Però el jove
déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses
i, empès per l'amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos.
[...] Corrien el déu i la donzella, ell mogut per l'esperança,
ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales
de l'amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça
l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells
escampats pel seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda
per l'esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant
les aigües del Peneu: «Ajuda'm, pare, si és veritat que els
rius teniu poder diví; destrueix, transformant·la, aquesta
figura meva que m'ha fet ser massa desitjada».
Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix
els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats
per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se
en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan
àgils, qeden fixats a terra, convertits en arrels immòbils,
el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva
bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant·la;
posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu
cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques
com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però,
refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la
meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per
sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac;
acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el
seu triomf i el Capitoli
sigui testimoni de les llargues desfilades [...]". El llorer va assentir amb les branques novelles i
va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.
Ovidi,
Metamorfosis, I, 452-567.
traducció
de Ferran Aguilera.
|